diumenge, 24 de juny de 2012

Nova Zelanda: Illa Sud (primera part)


 I tres hores de ferry després, trepitjàvem Picton, a la illa sud. La Jucy ens va portar a un mirador als fiords de Malborought, un dels millors llocs on hem dormit fins ara, també per les vistes nocturnes. Un cel estrellat com no havíem vist mai abans. Ens congelàvem allà fora però merixia la pena contemplar aquell cel amb el rastre de la via làctea. No calien ni telescopis, hi eren totes.





I l’endemà, una mica a l’aventura, ens sortíem de la ruta premarcada i ens aventuràvem a fer un cim de la Queen Charlotte Track. Al no esperar-ho la sorpresa va ser major. Allà estaven tots els fiords en una vista de 360º que no podrem oblidar. La illa sud prometia de bon principi, i al nostre parer, és encara molt millor que la nord. Ja descobrireu amb els posts per què...

                                          video

Després de parar a gairebé cada cuneta d’aquestes carreteres, ja estàvem al Parc Nacional Abel Tasman, l’únic que ofereix quilòmetres de platges verges i camins que les voregen. Nosaltres el vam agafar amb ganes i caminàrem prop de 7 hores en total. Potser no calia tant, però quan es posem un punt d’arribada ho donem tot! No cal dir que aquell dia, més que dormir, quedàrem en coma.




Camí de la costa oest, fèiem una paradeta a Wesport en una costa agreste que recorda molt a la d’Escòcia. I de pas, als peus dels penyassegats tenies colònies de foques. Llavors encara no sabíem que més endavant les tindríem a l’abast de la mà i ens conformàvem en veure-les des de  la llunyania com gent civilitzada.


I resseguint la costa cap al sud, ens plantàvem als Pancakes Rocks, una formació geològica única al món. I és que aquestes formes laminades es van formar fa milions d’anys per sediments orgànics (ossos, petxines...) que s’anaven acumulant i fossilitzant fins a crear aquestes formes de muntanya de truites.








Fem un punt i a part per respondre a gent que ens ha preguntat si no conduíem massa o no ens aburríem de tanta carretera. Hem fet 4.600 quilòmetres en total i hem desenvolupar estratègies per divertir-nos. En primer lloc, el joc de la Estampida, que no ens ha cansat en 25 dies. Consisteix en passar al costat dels tancats de les ovelles (aquí hi ha més del doble d’ovelles que de persones), apretar el clàxon, i veure-les córrer com a boges. L’altre és esquivar tots els animals que se’t creuen per l’asfalt o els cadàvers dels qui estan planxats. 
La Marina va trepitjar el que nosaltres en dèiem «conerdilla » (bitxo desconegut mig conejo, mig ardilla) després de que casi ens matem per esquivar-ne una. Ella vol que inclogui que jo vaig trepitjar un cono d’una obra. Però al cono ningú l’esperava a casa amb el plat a taula!




Tornem a la ruta. Una de les coses més màgiques de Nova Zelanda és que els paisatges canvien radicalment en distàncies molt curtes. De les platges del nord, en un moment ens plantàvem a una zona alpina amb glaceres. Aquí teníu el Franz Joseph Glacier, la seva particularitat és que està a només 20 quilòmetres de la costa. No cal dir que està en un clar retrocés, pero encara és digne d’admirar, sobretot per l’altura d’on cau. El problema va ser que aquí són uns exagerats de la seguretat i te’l fan veure des de massa lluny.



Aquest problema el vam solucionar a la següent glacera, el Fox Glacier. Ignorant desenes de cartells que t’advertien de que moriries de les formes més horripilants si seguies endavant sense guia, fèiem un simple caminet de pedres (pagant resulta que el risc s’esfuma), i podíem dir que conqueríem la llengua de gel i fins i tot arríbavem a tocar-la.



Abans de deixar la zona de glaceres, donàvem la volta al llac Matherson, que ofereix uns reflexes perfectes del cim Cook, el més alt de tota Oceania. En aquesta muntanya es va entrenar Edmund Hillary, el primer en pujar a l’Everest, que aquí és una eminència amb museus al seu honor. Fins i tot la seva cara apareix als bitllets!



El roadtrip ens portava a un dels trams de carretera més impressionants que connecta Haast i Queenstown. Una carretera d’aquestes que desitges no arribar a destí. Bé. Menteixo. Al final, tots dos resàvem per arribar perquè ens quedàvem sense benzina. Vam fer més de 40 quilòmetres en reserva. Per aconseguir aquesta proesa amb una campervan, la fórmula és fàcil. No passar de 50, com una yaya nobel.



Al centre de l’illa topàvem amb un fred polar. Sortir de sota els hedredons de la Jucy quan veus l’aigua que t’has deixat al costat del coixí s’ha, literalment, congelat com un calipo es fa moooolt difícil. No és una exageració. 




El vidre, també glaçat. I resulta que la bomba d’aigua va deixar de funcionar i els plats bruts se’ns acumulaven a la pica. L’endemà ressucitava i llavors ho enteníem. El dipòsit d’aigua de 70 litres també es va glaçar. El que al Señor de los Anillos és el regne de Roham, on viuen els homes, sense cap dubte és on més capes de robes duiem. El que nosaltres en diem Full Equip! No us veu adonar que les accions de Maggi es van disparar? Va ser gràcies a nosaltres, que compràvem quantitats industrials de sopes de sobre!



I ens acostàvem a un dels plats més forts de Nova Zelanda, Milford Sound.... Però millor ho deixem per la propera!


No siguis només un voyeur, animat a comentar!!

dimecres, 20 de juny de 2012

Nova Zelanda: Illa Nord


Us presentem la Jucy  la campervan que ens permet explorar tots els racons de Nova Zelanda. És molt més que un transport. Aquí menjem, dormim, i passem totes les estones que no voltem pel nostre propi peu. 


Després de passar uns dies a Auckland, una ciutat agradable molt a la americana amb un museu impressionant amb molt de la cultura maorí, ja estàvem ansiosos per començar la ruta i aquesta vegada sense carregar la motxilla ni cercar allotjament ni restaurants. Érem lliures! I el millor de tot és que per una carambola ens donaven una furgo molt millor que la reservada (vella i barata) pel mateix preu. Yeah!



Així que una mica acollonits per això de conduir per l’esquerra (gràcies, colonitzadors anglesos!)  posàvem rumb al Far North, la punta nord. La primera sorpresa és adonar-se que les distàncies són molt més llargues del que pensàvem. De fet Nova Zelanda té una extensió superior a Gran Bretanya però a l’estar al costat de la descomunal Australia sembla petita. Qüestió de perspectives. 
La segona conclusió és que les carreteres són una merda, estretes, sense cunetes, i plenes de corbes boges en un zig-zag infinit. Però l’element vial estrella són els “One Lane Bridge”, ponts unidireccionals. Això significa que vas per la carretera nacional i de sobte es crea un duel a mort amb el tío que et ve de front perquè no hi va haver pressupost per fer un pont amb dos sentits. A veure qui és el primo que atura primer!

Seguretat vial a part, la primera parada important que fem és al bosc de Waipoua on abunden els kauris, arbres mil·lenaris de proporcions descomunals. El de la foto té 13 metres d’ample i 52 d’altura! Una serra elèctrica li feia pessigolles. El catàleg de vegetació estranya no s’acaba mai aquí a les antípodes. Al pòdium també hi ha els arbres d’una zona fangosa de Bay of Islands amb les arrels exposades per cercar oxigen. Sí, són aquests camps de punxes.



En pocs dies ja vam captar que la gràcia de Nova Zelanda és anar fent paradetes en les infinites cascades, passejades per boscos, o miradors que t’alegren els trajectes llargs i també provoquen que s’esgoti la bateria de la càmera!










Decidim, per falta de ganes, passar de conduir fins a l’extrem nord, el Cape Reigna. Tenim ganes de plats més forts, així que ens dirigim a la península de Coromandel, a l’est d’Auckland. Allà, una de les excursions més interessants és fins a Cathedral Cove, que amb les fotos, no cal explicar el perquè del seu nom.
I d’allà, el primer contacte amb la Nova Zelanda geotèrmica, la Hot Water Beach. Un llac tan extraordinari com una platja on, a uns punts concrets, excaves a la sorra i en surt aigua bullint!



Però sense cap dubte, el millor de la illa nord és Rotorua, aixecada a una zona on ningú amb seny hi hauria muntat mai una ciutat... és una bomba de rellotgeria! La terra desprèn fum blanc per tot arreu, i això per no parlar de la pudor a ous podrits provocada pel sofre del subsòl. Veure per creure. 


I ja a Waiotapu en quedem astorats del tot quan fan explotar el guèiser (diuen que posan-t’hi sabó, tenim la teoria que era dinamita per com tremolava tot!). Llavors encara no sabíem que allò era només el principi. L’itinerari et duia per un dels punts amb més activitat geotèrmica de la zona amb basses fumejants de colors impossibles depenent dels elements en suspensió predominants. 







Us imagineu banyar-vos a la verda fosforescent? Seria una mala idea, és d’arsènic. Qui s’hagi documentat sobre com assassinar al Mourinho sabrà que és un verí infalible. La resta té temperatures que superen els 100 ºC així que us sentiríeu com les llagostes que es bullen vives! Tot el que et rodeja a Rototua, es mira però no es toca.

Amb el subidón de Rotorua, carretera i manta, ens plantem als peus del Tongariro National Park, més conegut pel seu nom cinematogràfic: Mordor. Per sort encara no som “portadores del anillo” i no calia destruir-lo a l’interior del cràter però teníem molta il·lusió per fer el que diuen que és un dels millors treks. Despertem, dia esplèndid, però els volcans amagats darrere aquell petit nuvolet. Era una trampa.  Es va convertir en un temporal de vent i pluja. Una hora i mitja després de començar ens retiràvem xops. Mala sort i que li donguin a la Terra Mitja.

I per colmo ens sortia un altre problema: se’ns acabava la roba interior neta o, en la nostra jerga, estàvem en alerta roja. Però on estendre la roba si tot el dia et mous? A l’únic lloc possible: dins la Jucy! Llavors ens vam sentir molt gitanos perquè amb prou feines ens podíem moure allà dins i el pitjor era que allò no s’assecava. Les dificultats afinen l’enginy, així que tota la roba va passar pel salpicadero on hi surt aire calent! Toma! Perdó per tots els qui només espereu trobar paisatges al blog i us trobeu una foto dels meus gallumbos a secar! És la crua realitat de la vida nòmada!

 

Per acabar, una visita llampec a la capital, Wellington, on ens vam fotre a cuinar dins la furgo aparcats a l’avinguda principal. Ja només ens faltava dir “It’s sad to ask for but it’s sadder to steal” (Es triste pedí pero má triste é robá) però potser en anglès no té tan ganxo comercial. Ja només ens faltava embarcar-nos cap a la Illa Sud.

Ah! Tots dos vam fer els anys dins la Jucy. Pocs luxes, una mena de coca comprada al súper i una sola espelma. Sense intercanvi de regals. Honestament, l’experiència que estem vivint és més que suficient.