dijous, 11 d’octubre de 2012

Luang Prabang. La ciutat taronja


Pot sonar a conya, però una vegada més ens quedem tirats a una carretera laosiana per culpa dels despreniments. Era la tercera vegada que tocava suar a un forn amb rodes i ja estàvem per sortir del bus cridant:



Amb dues hores de retard arribem a la bonica Luang Prabang, a la confluència dels rius Mekong i el Nam Khan. Aquesta ciutat és sense cap dubte una de les més guapes de tot el sud est asiàtic. 





La petjada francesa aquí és més que evident i si no fos per la infinitat de temples budistes que s’acumulen a tot el centre urbà un podria pensar fàcilment que està passejant per un poblet europeu... això sí, amb preus impossibles. Al bufet de la foto pagaves un euro i tenies un plat per omplir! Els laosians no saben que a Catalunya tenim tradició castellera! Un gra d’arròs més i aquella muntanya de menjar s’hagués ensorrat!






A Luang Prabang el plan és simplement passejar i xafardejar per alguns dels temples, alguns d’ells força impressionants, però al final tots t’acaben semblant bastant iguals. La densitat de monjos per habitant és una cosa mai vista fins ara. A tot arreu a totes hores veus les túniques taronges. I el millor és que els joves parlen anglès i tenen ganes de practicar-lo. D’aquesta manera, preguntant directament, desvetllem l’enigma a la pregunta a la que li donàvem mil voltes: “com pot ser que hi hagi tants nens i joves monjos?”.


La resposta és que les famílies amb pocs recursos (o masses fills) porten els nens als temples i allà reben educació, sostre, i menjar gratuït. Si bé és cert que els enclaustraments no són de per vida, creiem que hi ha més necessitat que no pas vocació entre els monjos alevins, que dubtem que s’assabentin gaire dels dogmes. Simplement, no tenen alternativa però se'ls veu força feliços.



Dit això, cal ressaltar que el respecte social cap a la comunitat religiosa s’eleva a la màxima potència. I això es va fer evident quan ens vàrem despertar a les 5:30 del matí per veure un ritual que es repeteix a diari: com els monjos demanen almoina en filera peregrinant per tots els principals carrers de la ciutat. La gent, agenollada a centenars, ofereix sobretot menjar a canvi de la seva benedicció. Veure allò ens va impressionar tant que ens va treure la son de sobre. Només a Bali hem vist una  devoció religiosa tan present a la societat. 



I havent patejat per tota la ciutat només ens quedava fer el cim al turonet que hi ha al centre i des d’on es poden contemplar bones vistes... però fins i tot per pujar escales et fan pagar. I com tots 4 ja estem curtits i tenim el “cromosoma latino” ens vàrem unir fent-nos els bojos a un ramat de turistes coreans per colar-nos. Oh yeah! Des de d’alt el més sorprenent és que el panorama no evocava en absolut un paisatge urbà. A Laos sempre predomina el color verd.


Per sopar, un amic francès d’origen laosià que vàrem fer en ruta, ens va dur a una barbacoa típica que consisteix en una mena de paella en forma d’esprimidor que es posa sobre unes brases i on hi pots coure la carn crua i fer-te unes sopes. Boníssim! 


I amb el dia que ens quedava i la calor que fotia, la millor opció era llogar un tuk-tuk i anar cap a les cascades de Kuang Si. Com era temporada de pluges allò estava totalment desbordat i l’aigua no tenia exactament el color turquesa que oferien les fotografies de les agències de viatges. Però mira, va ser més salvatge banyar-se allà. I quan ja marxàvem vam descobrir una corda penjant d’un arbre des d’on et podies tirar als peus de les cascades en plan Tarzan. Menció especial pel primer salt del cunyao que es va fotre un “planchazo” d’aquest que piquen fort provocant el cachondeito de tots els laosians que passaven l'estona mirant els que s’atrevien a tirar-se!



video

Aquella mescla d’aigua i acció servia de preàmbul pel que ens esperava en la nostra següent aturada: la ciutat impregnada d’alcohol famosa pel “tubbing”: Vang Vieng.

 

6 comentaris:

  1. Hola Parella! Té gràcia conèixer algú que se'n va anar a donar la volta al món just quan nosaltres en tornàvem! Disfruteu a tope!



    ResponElimina
  2. Quina passada de fotos..... és molt cert que la ciutat esta tenyida de taronja. La bellesa de les seves caretes i la desfilada davant el poble et fa pensar amb moltes coses. Veig que ho estau sucant a tope. Com cal! Per variar en Juanjo s'endú la pitjor part. Els temples ,espectaculars i el menjar.....apart d'abundant , té tant de color que fa ganes de agafar un poc de cada....
    Seguiu feliços i assaboriu-ho tot , que per aquí la cosa ofega cada dia més als mes febles. Vos estim molt i m'ho feu passar dallò més bé. Muaaaaaaa.

    ResponElimina
  3. Ei! la calor que vam passar esperant que obrissin la carretera no l'oblidaré mai, allò va ser una insolació en tota regla!
    A Luang Prabang vam estar tranquils i bé, com t'agradava Edu passejar pel mercadillo nocturn,eh! s'anava donant cops de cap amb les barres del sostre (fet a mida pels laosians)
    Gràcies al nostre amic mig laosià David vam apendre moltes coses de com viuen en aquest país, què diferent funciona tot però quantes lliçons ens podríem aplicar. Ja veureu lo desmanegat que ho trobeu tot quan torneu.
    Gràcies per aquest nou post que perdurarà i amb ganes de llegir el següent...festa!!! seguiu així parella!

    ResponElimina
  4. Edu, me alegra que pongas material vídeo –fotográfico, del cual no tiene mi Copyright!!! Ya decía yo que las fotos eran demasiado buenas!! Ala mamon!! Te recuerdo que el video del Gueco kamikaze y cuñao pegando botes como una niña., lo tengo en mi poder!! Ja ja ja.

    Pd: aclaración del video, mejor morir en el intento que quedarse en ello!! Intentaba imitar a un laosiano que hacia un mortal y caía de cabeza…..

    ResponElimina
  5. Hola bona gent!!
    Crec que hi ha algún deu que no li agrada que aneu amb bus per la carretera i posa tots els entrebancs perquè no passeu ; no he comptat quantes vegades al llarg del viatge però 4 o 5 segur,no li feu càs ja és cansarà.
    És curiós que a la pregunta de perquè a Laos hi han tants nens i joves monjos té la mateixa resposta a Espanya, aquí també al llarg de la història a les famílies amb molts fills (que eran la majoria) el fet de que el petit pogués entrar al seminari descarregava la despesa familiar mentres els grans conreaven la terra.
    M'ha agradat molt la primera foto, per la composició i el simbolisme, això sí que no ho hem vist mai en aquet país.
    Com podeu veure tots esperem els posts amb il.lusió perquè ens feu gaudí de mala manera.
    Una abraçada molt forta

    ResponElimina
  6. No veas… bueno, aixo dels retrassos es innat a la zona. A nosaltres ens va tocar esperar que treiessin un tren descarrilat. 2 horetes de re :)

    Tanta vidorra quan torneu no us ho creureu, al mon normal cal currar, plou i fa fred… horrible!! :) enjoy!

    ResponElimina